Li he posat 4 estrelles tot i que al principi volia ppsar-li 5 estrelles, hi ha moments al llibre que li posaria 2 estrelles, però gràcies al vocabulari molt ric, les descripcions dels personatges i els últims capítols del llibre ha remuntat fins a 4 estrelles .kindle Ona70 2

Igual que el primer, comença molt amunt, apunta maneres i es desinfla poc a poc fins a arribar a un final precipitat i que et deixa amb la sensació de "gatillazo". Montse12

Aquest autor té altres llibres que m'han agradat, però aquest no he pogut acabar-lo, doncs se'm ha fet molt pesat. Pilar267

Un altre cop trobem el Dani Santana, periodista punyent. Potser com el mateix autor? A mi m'agrada com escriu el Xavier Bosch, aquest cop també. Ana468 8

Tres historias, una actual que implica la mafia italiana, una de 1940 que encuentra a un traidor, y una de hace 15 años de un incendio no intencional que hay dudas si lo fue. Baul De272 6

Hombres de honor es un más y mejor: más historias de corrupción, de verdades a medias. Bajo el telón de fondo de la ficción, se esconde más verdad que en muchas crónicas oficiales. Imprescindible leerlo hasta el final, pues Xavier Bosch no deja de jugar con el lector hasta la última palabra del libro.

Lee toda la reseña aquí: http://www.bauldelibros.es/resenas/ho... Elsa66 10

El periodista Xavier Bosch ha sorprès novament el públic amb una segona novel·la de Dani Santana, el protagonista de Se sabrà tot, guanyadora del Premi Sant Jordi fa un parell d'anys. És una novel·la d'intriga detectivesca, sense ser policíaca. Està constituïda per dues trames que avancen en paral·lel, dos casos que investiga el periodista Dani Santana, que aparentment no tenen cap mena de connexió, i que, just al capítol final, amb una gran habilitat, Bosch aconsegueix vincular-los d'una manera que fa perdre l'alè al lector.

El protagonista, el Dani Santana, és un periodista amb una vida aparentment anàloga a la de Xavier Bosch -presenta un programa d'entrevistes a la televisió i és exdirector d'un diari-, però l'autor ja ha desmentit en més d'una ocasió que hi hagi paral·lelismes més enllà d'aquest punt de partida. "La meva vida és molt més tranquil·la que la del Santana; no en sortiria pas cap novel·la", ha dit en més d'una entrevista. Més enllà del protagonista, la galeria de personatges és molt versemblant i fa endinsar el lector del carrer en les bambalines del món del periodisme televisiu, des de la directora, l'Anaïs Motta, fins a la secretària -i amant- del Santana, la Raquel. L'autor ens descriu i ens fa veure les relacions sempre tenses entre periodistes i entre periodistes i polítics. Realment, llegint aquesta novel·la, comprenc perfectament per què el director d'una televisió amb un mínim d'envergadura ha de cobrar un sou astronòmic. No tothom podria i/o estaria disposat a sotmetre's a les pressions d'un càrrec així.

La Tuzza Talese i l'Antoni Negrier són els dos personatges que fan perdre els papers al Santana, per motius diferents. Ella, escriptora perseguida per la màfia per haver-ne escrit un llibre des de dins -un Saviano en versió femenina? Ell, alcalde de Barcelona, amb dos focs oberts: el desenterrament del cas de l'incendi del Liceu i el descobriment de la veritat sobre el seu pare durant la guerra civil. Bosch aprofita tots els elements de cadascun dels casos i els alterna amb perícia, fins que al final, després de moltes giragonses, els enllaça. El Santana es troba atrapat per pressions múltiples i vol alhora salvar la Tuzza dels seus perseguidors i aconseguir emetre un reportatge sobre la veritat del pare del Negrier i un altre, amb testimonis dels fets, sobre les causes reals de l'incendi del Liceu el 1994. Tot plegat, un còctel d'elements molt llaminers que, en la història que enfila l'autor, es converteixen en una novel·la molt atractiva.

Cal dir també, i no és un tema menor, que Xavier Bosch fa gala d'un català no només correcte, sinó impecable, amb molts matisos i gran riquesa lèxica. No sempre és fàcil fer diàlegs creïbles amb un català sense interferències del castellà, i Bosch se'n surt airós. Escriure en català en un registre culte és fàcil; el que és difícil és fer-ho en un registre col·loquial o directament vulgar. Bosch gairebé fa la quadratura del cercle: fer diàlegs alhora creïbles i correctes. Res no hi grinyola, no hi ha cap paraula fora de lloc. Així doncs, per a mi, Xavier Bosch no és un autor mediàtic; és un escriptor que fa periodisme. Encara en diria més: és un autor amb el qual t'agradaria anar-hi a fer un cafè i tenir-hi una conversa sobre òpera.fiction Alba G.17 2

Va ser una lectura obligatòria del curs passat a la universitat i em va agradar molt, sobretot pel final inesperat. tn98 13

Autor del comentario:
=================================