Després de llegir tres novel·les i dos assajos de Pagès Jordà me'n declaro fan absolut. M'encanta el que escriu i com ho escriu. Aquesta és molt, molt, molt quotidiana. PJ agafa personatges i els estudia i els desenvolupa i, en el procés, explora la vida, busca simetries i racons amagats, juga amb el text i en fa un mirall. No sabria dir si m'agrada més aquesta o Els Jugadors de Whist. L'altra és més espectacular, crec. També més efectista. Aquesta juga amb molts dels mateixos elements d'una manera més subtil i, potser, sofisticada. La connexió que estableix amb el lector és molt intensa.

Hi ha molt capítols a destacar, però m'he de quedar amb el penúltim.

Molt bona. El millor regal de Sant Jordi en anys recents, crec.4 s Joaquim AlvaradoAuthor 5 books14

Voluntàriament, o no, Vicenç Pagès Jordà ha esdevingut el cronista dels sentiments i dubtes existencials dels figuerencs que voregem la quarantena. A partir d'una simple història personal, farcida per les contradiccions que segurament hem tingut molts dels que tenim una edat similar a les dels protagonistes, l'autor construeix una història més basada en les impressions, dubtes, debats interns,... que en l'acció pròpiament dita. No apta per als que necessiten acció, per als que no suporten els finals oberts... i em pregunto si pot ser apta per als lectors que estan fora de l'àmbit empordanès.

Finalment, em permeto transcriure dues cites, qui no en capti les segones intencions és que desconeix el món en que viu:

"Com que no va afalagar professors ni va peregrinar pels despatxos, en Pau va abandonar la facultat sense perspectives de futur laboral. Amb un paper semblant - resignada i silenciosa - la Teresa es va guanyar la continuïtat a l'agència immobiliària." (p. 62)

"Però el més important era que no havia estudiat cap carrera, de manera que no podia aspirar a gaire res per damunt de la plaça d'administrativa. Difícilment deixaria la feina per una altra de més estable o amb millors horaris. Tenia el millor perfil perquè no tenia perfil." (p. 65)3 s Marc PastorAuthor 16 books414

500 days of summer meets Els jugadors de Whist.
Amb un ritme altíssim, de capítols curts plens de jocs narratius, personatges enfocats des de múltiples perspectives i humor, molt humor, no he pogut parar de llegir el Dies de Frontera a tot arreu, a tota hora. 3 s Txe Polon509 43

Partint de la base que la història que ens conta aquesta novel·la és el de menys, la seva lectura s'ha de gaudir a través de l'estructura -molt ben pensada- sobre la qual es construeix: les escenes es succeeixen de forma vertiginosa a partir de breus capítols que constitueixen fragments de la vida dels protagonistes, reflexions que s'immiscueixen en la intimitat dels personatges i n'edifiquen, paulatinament, uns retrats contundents basats en la introspecció i en l'anecdotari que, amb molt d'humor, n'acaba descrivint l'existència. Tot i que la part VI és un pèl anticlimàtica (amb tanta descripció geogràfica), la darrera part remunta i acaba deixant un sabor molt bo ple d'una saludable frescor.1-catalana 2-costumista 3-segle-xxi2 s Enric Bassegoda PinedaAuthor 0 books26

"A l'esquerra tens el trencant de Sant Climent i el monument més lleig del món. Sembla la silueta d'un soldat borratxo tocant-se l'orella amb una mà esculpida per algú que vol imitar un artista de tercera fila."

"Els solitaris de Figueres són de mitjana edat cap amunt. No els associem amb la llibertat del single sinó amb el drama del tiet."

"Saben que els amors un dia s'acaben, pero els agrada pensar que el seu és diferent."

Podeu llegir la meva ressenya d'aquest llibre al bloc ElBiblionauta: http://elbiblionauta.com/ca/2015/02/0...2 s Bernat Mañà8

Aquesta ressenya no té spoilers perquè no passa res en tot el llibre.

És com si me mare m'expliqués la vida amorosa d'una persona del poble que no conec, explicant-me tot el seu arbre genealògic, però en realitat tot és una excusa per parlar de llocs de l'Empordà i explicar les seves teories una mica desfasades i pretensioses sobre fenòmens socials i culturals.

Pel que fa als moments en que es digna a explicar una història, només utilitza personatges plans estereotípics, t'ho diu a la cara; es posa a explicar com té pensats els personatges, a comparar-los amb típics personatges secundaris de pelis... Quina necessitat hi ha d'explicar-ho tot? Els personatges es defineixen amb les seves accions, els seus diàlegs etcètera, com a exemple: en una de les poques pàgines del llibre en el que es desenvolupa la trama, la substituta d'anglès reacciona a les declaracions del Pau de la manera que faria una persona normal i que ningú (ningú que no fos molt masclista) pensaria que la deixa malament. Però l'autor té la necessitat de dedicar un parèntesi d'unes pàgines a dir textualment que no volia que la gent pensés que era una fresca; s'inventa una història tràgica per "justificar" les seves accions i la seva manera de vestir i diu que s'havia sentit molt malament i culpable.


Tampoc és que tingui molt sentit criticar molt la trama, les decisions dels personatges o el final perquè clarament són excuses, però ni són bones excuses ni el vertader objectiu val gens la pena. Potser és que no visc a prop de la frontera jo que sé.2 s Carles Terès116 4

Un llibre molt interessant. Realment, en Vicenç Pagès té la seua veu pròpia (fa anys vaig llegir "Els jugadors de whist"). Hi ha coses que potser em podrien haver grinyolat, però la veritat és que estan ben encaixades en el to de la novel·la.
Té algunes frases, al meu entendre, per a recordar. La descripció dels sentiments, pensaments, caràcters... en definitiva, dels personatges, molt ben aconseguida. Ens fa espectadors privilegiats d'unes vides molt humanes. És bonic també quan ens descriu alguns personatges secundaris per a "redimir-los", o sigui, per a demostrar-nos que no són simples estereotips al servei de l'autor...
Ah! El capítol del "mossos vells" i els vidus eixint a passejat diumenge a una hora concreta és antològic. Realment un gran analista de la naturalesa humana, en Pagès Jordà.
No sé, m'ha agradat força. M'ha arribat. El recomano.1 Albert162 11

Com mola com escriu Vicenç Pagès Jordà, mola molt. Capítols curts amb ironia, crítica social i humor perfectament dosificat, i amb tota mena de recursos i habilitats narratives (diàlegs breus, descripcions precises sense avorrir, observacions genials del narrador omniscient, missatges de wathsapp, etc.).
Trobo fantàstic com juga i desenvolupa els personatges, els principals i els secundaris, els quals podem identificar amb molts patrons de la gent que ens envolta i, sempre amb la justa dosi d'ironia i humor. No sé com s'ho fa però acaba fent uns retrats i unes imatges dels personatges de manera aparentment senzilla però absolutament eficaç.
Tot i que pot semblar que la història no té un pes important com per fer una novel·la, massa quotidiana a simple vista, totes les habilitats que abans he comentat i alguna que no sabria com explicar, fan que no paris de llegir capítols mentre veus passar la història al teu voltant.
Ja havia llegit relats curts de l'autor que em van agradar molt. Em vaig decidir a llegir aquesta novel·la i ha estat un encert.
Sens dubte en recomano la lectura.
Teniu una molt bona ressenya a la gran web El Biblionauta: https://elbiblionauta.com/ca/2015/02/...ficció-realista Martinoti78 1 follower

Molt interessant, sobretot si coneixes l’Empordà. Natxo Cruz611

Vicenç Pagès és el cartògraf emocional d'una generació nascuda a l'Empordà fa més de quaranta anys.
Entre el que es troba a "Els jugadors de whist" i aquest llibre, ja som molts els que estem refrescant un passat del que no tenim tant material emmagatzemat com el que tindran les generacions posteriors. En el meu cas, a més, hi ha l'extra afegit d'Agullana, amb el que el paisatge del llibre inclou - juntament amb Figueres - els dos referents bàsics de la meva infantesa i joventut. Són massa coses com per no apreciar el resultat final.
Pel que fa a la consistència de la trama i els personatges (malgrat estar ben justificats), potser he trobat que ha perdut una mica de solidesa en relació amb el whist, però l'estructura - original i trencadora - ho compensa. D'altra banda, tinc la sensació que perd una mica de tensió de la meitat del llibre fins al final, com si hi hagués un epíleg massa llarg.
Però aquests són handicaps menors. La valoració final és molt bona. Montse Terés133 30

M'ha agradat molt. És el primer llibre de Vicenç Pagès Jordà que llegeixo, i segur que no serà l'últim.
Tenia raó el Miquel Codony al seu comentari que li recordava a un disc dels Manel.
Té un tó molt distant i proper alhora, ja que, d'una banda empatitza molt amb els personatges, no és gens superficial en mostrar-nos les seves reaccions, reflexions i sensacions, i d'una altra, fa uns comentaris on els retrata rient-se'n una mica d'ells, però d'una manera que potser els propis interessats també ho podrien fer.
Les vinyetes on compara els personatges amb actors i actrius de pel.lícules concretes són genials.
Les referències culturals i socio-polítiques també són molt bones. He rigut molt, i també crec que he aprés algunes coses sobre Figueres i la zona de la frontera (Junquera, Pertus, etc.)Molt recomanable!fiction literatura-catalana El Biblionauta605 116

El tema d’una parella que s’acosta a la quarantena, que no té fills i que fan de la monotonia el seu mode de vida fins que un dels dos, empès per forces externes, es veu abocat a una infidelitat que creu que li resoldrà els problemes puntuals que li han sorgit, no és gens nou i ha estat tractat infinitat de vegades. Ara bé, Vicenç Pagès pren aquest tema i li dóna una nova dimensió en aquesta novel•la a través d’uns capítols curts, de salts al passat, d’històries paral•leles, de textos interns, de la ironia i l’humor, de la geografia altempordanesa…

La ressenya completa a http://elbiblionauta.com/ca/2015/02/0...
2015 Vicenç Estruch161 2

Autor del comentario:
=================================