LÂ’oblit sega la bellesa dels instants dÂ’una vida, a poc a poc però de pressa la mare que era ta mare es va esvaint. Els seus instants brillants cada cop són més esparsos: ja no et fa petons plens de tendresa i dÂ’alegria i ja no pronuncia tan sovint el teu nom. Perquè tot això era abans que el verb recordar tingués cos i tingués pes. DÂ’un temps ençà , la Fineta ja no és la que era. Una malaltia cruel, imposada i trista, li ennuvola la ment. Tot allò que formava part de la seva vida —la botiga de fruita al poble de Benetússer, prop de València, les trobades amb parents i veïns, les històries de lÂ’Ã via Teresa, que atresorava— està condemnat a lÂ’oblit. Només les tornades esporà diques de la seva filla al poble, dÂ’on fa anys que va marxar per estudiar i treballar a Barcelona, allunyant-se de la seva gent, li retornen alguna espurna de memòria i lucidesa.El que em queda de tu parla de dones, dÂ’Ã vies, de mares i de filles, i de les paraules que van quedar per dir. Assistim impotents a la litúrgia dÂ’una malaltia que inevitablement arrossega a lÂ’oblit. Però en el procés de la pèrdua, assistim també a la litúrgia del record, una litúrgia mil·lenà ria que té noms, que té cos, que té pes i té llum i que ens acaba oferint un retrat de tres dones dÂ’una generació de la mateixa famÃlia.