Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó Mareta bufona, tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és «una crÃtica ferotge a lÂ’esperit petitburgès i a la famÃlia cristianoprogressista», és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que sÂ’hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món.
Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrers temps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de lÂ’estimació filial sense lÃmits i nari-nant seÂ’ns endú de Barcelona a les fresques aigües de Cadaqués, a es Poal. Tot això, és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes dÂ’en Pau Riba.