Svetlana Al·lilúieva va ser lúnica filla del dictador soviètic. I semblava destinada a patir les pitjors catàstrofes. La mare es va suïcidar quan Svetlana tenia sis anys, farta de la convivència amb el seu marit. Als setze anys, Svetlana va enamorar-se dun director de cinema jueu que el seu pare va enviar al gulag. Més tard, el 1963, va tornar a enamorar-se, ara dun intel·lectual desquerres hindú, i quan va morir Svetlana va voler portar-ne les cendres a lÍndia. En ser allà, va demanar asil polític a través de lambaixada dels Estats Units. Quan va arribar a Nova York pensava haver trobat finalment la llibertat. Però la guerra freda estava en el seu punt àlgid i Svetlana es convertia en un dels objectius principals dels serveis secrets nord-americans i soviètics. Era algú que traïa el somni comunista? O una espia enviada per Moscou sota laparença duna dona inestable? Com podia la CIA no treure profit dun testimoni tan aclaparador de denúncia del règim soviètic sense servir-sen a conveniència? En lloc de trobar la llibertat, Svetlana es veu sotmesa a noves formes de vigilància. Malgrat tot, als Estats Units senriqueix amb el seu llibre «Vint cartes a un amic». Però cada vegada que aconseguia una certa estabilitat alguna cosa venia a pertorbar-la quan no era ella mateixa. La seva vida va ser una vegada i una altra una lluita per fugir de lombra del seu pare i dels fantasmes del passat fins a la seva mort el 2011, a Wisconsin.