Tina? Quina Tina? NÂ’hi ha una de morta que ha deixat una obra viva en la qual sÂ’adreça a lÂ’amant de la seva adolescència i una altra que, als vint anys, enyora festeigs a la porta de casa, quan de banda de vespre els enamorats es separen entre besades clandestines, mentre cita lÂ’Oriol prop de la tomba dÂ’un Carles Riba que, segons una «fan» que se sap els seus versos de memòria, en aquell instant sÂ’encarna en un altre poeta, o el segueix cap a Sant Miquel del Fai per trobar-se amb antics sacerdots plens de savieses discutibles que proliferen en la imaginació del noi, estimulada potser per la presència de la Mònica / Isabel, lectora de lÃrics llatins medievals ja poc freqüentats i, per à nsies dÂ’amor, escà pola del convent on professà . I la Tilly en tot, amb la seva bellesaÂ… LÂ’Oriol procura endinsar-se més en aquells aspectes de la feminitat que sÂ’oculten en el nus més sensible de la dona i facilita la confidència que no sol arribar als llavis, que sovint no hi pot arribar perquè ella, sense un interlocutor interessat pels seus abismes, tanca en la intimitat allò que més la turmenta i revela als altres, només, la criatura convencional que en fan els homes amb el seu temor i que viu, doncs, la solitud de la seva tendresa i del seu desig en lloc de compartir-los sense timideses ni vergonyes, sense reserves.