Amb Tilly es tanca la tetralogia dels «Apòcrifs», aquesta llarga, desimbolta i fins i tot impertinent enfonsa en una dimensió radical de la feminitat, en la qual lÂ’home no pot aventurar-se sense comprometreÂ’s, dÂ’una banda, i de lÂ’altra, sense alterar-la. Si lÂ’observador sempre és una dada de la seva investigació, com la ciència ens ha ensenyat, més ho és aquÃ, quan, per «obrir» aquest món, cal participar-hi, i fer-ho intensament, amb aquella mena de passió que, paradoxalment, potser encerta perquè ens extravia. SÂ’entén molt bé que lÂ’Ignasi Barri, el «monstre» que entre els quinze i els dinou anys ha escrit més de cinc mil pà gines (de les quals el text ens dóna unes quantes mostres representatives) opini que es tracta dÂ’un dels llibres més romà ntics que sÂ’han fet mai. És clar que lÂ’Ignasi ha conegut lÂ’Oriol i la Tilly i ha protagonitzat un dels episodis del darrer volum, que, després, sÂ’encarregà dÂ’ordenar a precs de la Cristina. És, doncs, part interessada. Però potser també és prou imparcial si diu que, malgrat els esforços del narrador per explicar els «sentiments» de la parella, aquell món en què els amants vivien resta secret per una raó fonamental: els enlluernava.