L'esmorzar peripatètic de l'home del bigoti, l’estrany ritual de la mà quina d’escriure (i la fascinació per aquell clinc que fa perdre l’oremus), l’excursió (o travessia) a l’hort de l’avi, aquell amor atà vic pel terròs, la festa desfermada per la primera dent apareguda… Infant dels gransnarra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut.
Tà rrega, 1952. Un cotxet avança amb parsimònia de dia de festa per un camà erm:
«I heus acÃ, de sobte, un arbre. Feia estona que, de tan a prop, no se nÂ’havia vist cap. És un arbre solitari, dÂ’aquests espontanis, el rebrot dÂ’una soca que hom creia ja morta. Arbre petit, aixecant un metre i mig damunt la terra, allà arrelat sobre la riba polsosa. Es rega quan plou, ningú no en té cura. Per això creix fort i amb un cert aire de desmenjat. La petita, potser perquè la cosa lÂ’agafa de sorpresa en aquell passatge pelat, potser perquè hi endevina, per lÂ’alçada, per la figura, un contemporani, li fa la gran rebuda. Ho abandona tot per fer-sÂ’hi amiga».