De nou, dos molt bon relats de Manuel de Pedrolo. El primer, "Domicili provisional", que és el que dóna nom al llibre, és el retrat impagable d'un col·lectiu de rellogats en un pis minúscul, propietat d'una parella de vells inefables, que mantenen un pols diari, carregat de tensions, batibulls, cops, crits i discusions amb els seus inquilins. Tot emmarcat dins d'un ambient de postguerra, és a dir, de necessitats econòmiques, i de difícil futur laboral i de minses perspectives personals per als protagonistes. Un exemple. "Ara i adés, les nostres mirades coincidien, però mai no ens vam somriure ni ens vam dir res. Ni quan ens vam descobrir mútuament les sabates. És veritat que no era pas cosa de riure. Ja he parlat de les meves. Les seves potser estaven lleugerament en més bon estat, però havien perdut part dels talons. Sort, encara, que havien estat alts i en quedava, doncs, el suficient perquè un observador superficial pogués creure que la mossa calçava de mig taló. I més endavant, quan els hagués acabat de gastar, la gent encara podrien pensar que es tractava d'unes sabates planes. Abans no se m'hauria acudit mai, això. Ara, però, tenia bon ull per a la misèria que es dissimula, i amb aquest detall n'hi va haver prou perquè la jutgés. Encara que el seu vestit fos decent, ja no em podia enganyar." (pàg. 15).
Aquesta història, per moments exagerada i amb tocs esperpèntics, està escrita, de principi a fi, des del punt de vista d'un narrador, sense punts i apart, fins que s'arriba al punt i final. No hi ha lloc per a la respiració. Tot se succeeix en una mena de corrent que flueix sense aturador.
Tot el contrari de la història següent, "Diàlegs sobre un fugitiu", que està escrita, de principi a la fi, en un diàleg continuat en què el protagonista principal és un pare que busca una persona que pensa que és el seu fill, de qui havia perdut la pista des de la fi de la Guerra Civil.
Relat aquest igualment intens, ple de blancs tipogràfics, al contrari de l'altre i que porta el lector a identificar-se amb l'angúnia i desesperança d'aquest pare que ha tornat a creure que la vida encara pot donar-li una alegria.
L'edició d'aquests contes, en l'editorial Esparver, en la col·lecció d'Autors Catalans, es completa amb una entrevista final en què De Pedrolo parla de la seva dedicació a la literatura, de la seva alèrgia als actes socials i als grupets literaris i del seu pessimmisme sobre la influència que pot tenir ell sobre els seus lectors.1 Arnau Duran105 27

M'ha recordat una mica a aquell "Historia de una escalera" de Buero Vallejo. Situacions còmiques ambientades en la misèria de la postguerra en una novel.la dinàmica i curteta.catalan-literature Jordi Artigues158

Autor del comentario:
=================================