Com la infà ncia és una ficció, com seÂ’ns insisteix des de les pà gines dÂ’aquest llibre, aixà és com cal apreciar —i sÂ’aprecia— la seva lectura. Com una sèrie de records ficcionats, últims records de la infà ncia i la preadolescència del seu autor, que es confessa amb «ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots». Puntà es refereix al conflicte generat entre els habitants dÂ’una ciutat industrial de provÃncies i la immigració arribada del sud durant la dècada dels setanta. Andalusos, extremenys, murcians, sota lÂ’epÃtet general de castellans per a la majoria dels catalans, segons una lògica primà ria que els era inculcada de petits: els que no són catalans, són castellans. La por al que és desconegut, el recel envers el foraster, va tenir el seu reflex en la lluita fictÃcia dels nois pel territori. Una ficció que, a la meravellosa edat de deu, onze, dotze anys, es viu de manera intensa i real.