«Una connexió explÃcita (amb “tot és ara i res” acaba el primer poema) ajunta Encara les paraules (1973) amb el llibre anterior. Hi veurem el mateix món, idèntics temes; la traducció expressiva de tot això, però, és ben distinta: el pessimisme existencial, que ara osca també lÂ’antic valor mà gic i mÃstic de les paraules, fa davallar els versos fins a una descurança prosaica. [Â…] però de tant en tant encara cueja el peix de fondà ries, lÂ’orb lúcid que farcia de clarors la ceguesa i la nit, el poeta simbolista i mÃstic. En el rerefons, el seu realisme és lÂ’efecte dÂ’un desencÃs, dÂ’una pèrdua i dÂ’una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota lÂ’arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romà ntics».
Josep Maria Sala-Valldaura, Joan Vinyoli