Saldo per fi un vell deute amb un dels dos grans poemes extensos de Verdaguer, i la veritat és que surto de la lectura amb un sentiment una mica contradictori: d'una banda, admirat pel tarannà poètic de Verdaguer i la seva extraordinària erudició, però d'altra banda, amb el sentiment que el llibre no ha envellit gaire bé. No voldria posar en qüestió el valor artístic de l'obra, que és indubtable, però em dona la impressió que el text s'ajusta massa als gustos estetitzants de l'època, i no lliga gaire bé amb la sensibilitat actual, filla de la del segle XX.

Canigó és una mescla entre poema èpic i conte de fades (no en va, aquests éssers màgics i propis de la mitologia pirenaica, i que avui potser anomenaríem bruixes o dones d'aigua, hi juguen un paper principal). De fet, el poema conta, entre altres coses, la consolidació de la Catalunya cristiana amb la metafòrica expulsió de les fades del Canigó i la santificació del massís per mitjà de la creu que l'Abat Oliba hi planta al capdamunt. Aquesta expulsió simbòlica de les fades té el seu correlat en l'expulsió física dels invasors musulmans per part de Tallaferro i el seu germà Guifré II de Cerdanya (que cal no confondre amb Guifré el Pilós), personatges tots dos del relat, perquè el tema central de Canigó és el gitament de les tropes mores de Catalunya.

Paral·lelament, s'esdevé la narració mitològica: Flordeneu, fada reina del Canigó, enamorada del bell fill de Tallaferro, Gentil, pren la forma de la seva enamorada, per encantar-lo i atreure'l cap a ella tot retenint-lo a les muntanyes, a despit de les obligacions guerreres del noi. Aquesta situació conduirà cap al nus dramàtic de la història.

És significatiu, per cert, que Gentil (personatge fictici inventat per Verdaguer), atret d'aquesta manera cap a la naturalesa, abandonant l'espasa i el seu deure militar (tot i que no sense recança), rebi, com a regal de noces, una arpa «que fa passar la tristor / que fa venir l'alegria». És molt probable doncs que, en crear aquest personatge i en narrar la seva història, Verdaguer es retratés en part a si mateix, tan sofridor sempre de grans crisis vocacionals (l'arpa seria així la lira, símbol de poetes).

A través de l'amor de Gentil i Flordeneu i de l'aparició de totes les fades o goges de les muntanyes, Verdaguer ens presenta una extensa i saberuda oda a les terres catalanes i a la seva naturalesa. Perquè la naturalesa, sota la forma del majestuós massís, és, no n'hi ha cap dubte, el gran personatge del poema. Més, molt més, que Tallaferros, Guifrés o Gentils tot junts, perquè:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Però és aquí, a parer meu (i sempre des dels ulls del lector contemporani), on el poema flaqueja una mica. Així com la narració de l'acció és impecable, dinàmica i captivadora, la descripció extremadament detallada de muntanyes, rius i planes de tota la geografia catalana es fa feixuga i en alguns punts fins i tot tediosa. I d'aquí el meu sentir ambigu: d'una banda, se'm fa impossible no admirar l'estil de Verdaguer: el seu sentit tan musical del ritme, el seu vocabulari extensíssim i el seu domini de les diverses mètriques que usa; de l'altra, a vegades és difícil no perdre l'interès en fragments que, més enllà de la bellesa formal, poden arribar a semblar un catàleg geogràfic.

Vol dir això que en desaconsello la lectura? No, en absolut, tot el contrari. Però crec que cal arribar-hi preparat, sabent que es tracta d'un text difícil, complex, i que si es vol llegir de cap a cap requereix un esforç especial, i a estones quasi un acte de fe. I tanmateix, el cert és que en últim terme val la pena, perquè Canigó està plegat de fragments que destil·len una enorme bellesa i que són com petites però brillants revelacions poètiques, com aquest d'aquí:

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son calze escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla. 19th-century catalan epic-poem ...more11 s Edgar Cotes ArgelichAuthor 44 books120

Què se’n pot dir del Canigó? És una obra mestra de la literatura catalana, i malgrat que hi hagi parts un xic més feixugues i que costi de comprendre, potser perquè em falten moltes referències culturals, és un plaer de llegir.8 s Ivan Ruiz353 44

Lectura que es fa difícil de recomanar. Per tots aquells que estiguin interessats en la literatura del segle XIX i en la concepció romàntica de la pàtria catalana, plena de mites, i reivindicada en una època (finals del XIX) en que aquesta pàtria estava desproveïda de sobirania, desmembrada en territoris diversos i plena de lluites revolucionàries. Una concepció burgesa de la pàtria i que girava al voltant dels valors medievals de propietat, família i Església.4-notable en-20196 s DavidAuthor 16 books21

Deixant a part totes les qualitats literàries, que són moltes, i centrant-me tan sols en l'aspecte narratiu: quina meravella! Quines batalles més ben descrites, quin final més desolador amb el triomf de l'església damunt la natura (bé, segur que quan hi va escriure la fugida de les goges s'interpretava de forma diferent a com ho faig ara), quins càntics! I l'enfrontament entre Gentil i Guifré ben bé podria ser un moment de Joc de Trons.

Èpica, romanticisme i poesia. Que més es pot demanar?5 s Laura Coll621 87

Un libro difícil. No voy a decir que os lo recomiendo, ni siquiera si entendéis catalán, porque es un libro complicado. Es una lectura densa y espesa, con un vocabulario complejo y en el fondo no tiene una gran trama. A quién sí se lo recomiendo es a los que os gusta la poesía tradicional o a los que sois amantes de la lengua catalana. Estoy segura de que las bellas metáforas os atraparan tanto como a mí.

Reseña completa: http://paseandoentrepaginas.blogspot.... 4 s Helena29

“Les congestes de neu en la muntanya,
de Canigó, com lo somrís puríssim
del formidable rei de lÂ’encontrada
a qui el Pirene fa de trono esplèndid
i l’hemisferi de florida tiara.”

“Pobre Gentil!, dintre son cor de jove
lluiten de mort l’estimació i la pàtria,
i, quan l’amor tirà dins un cor tendre
lluita, no és sempre lo dever qui guanya.”

“i en lo cel blau eternes melodies
de lÂ’estrella que naix o que sÂ’apaga,
dÂ’astres i sols i llunes que hi rossolen,
barrejant ses clarors en mòbil dansa,
sos ròssecs, cabelleres i corones
i el suau aleteig de sa volada.”3 s Marta Pallarès6 1 follower

A l'edició de 1901 de Canigó, Verdaguer escriu el següent: "ses estrofes foren les primeres que escriguí de la llegenda canigonenca; després lo plan s'engrandí i es quedaren a fora de l'edifici i arraconades com una pedra sobrera. Mes en aquesta edició les hi poso com a epíleg...". El poeta de Folgueroles fa referència a Los dos campanars, un poema de to elegíac enllestit l'any 1886 (una vegada ja s'havia publicat Canigó) i que narra el diàleg entre els cloquers ruïnosos de Sant Martí de Cuixà i Sant Martí de Canigó (Aixís un vespre'ls dos cloquers parlavan; més l'endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los cántichs que ells acaban, los tudons ab l'eurera conversavan ab l'estrella del dia'l rossinyol).

Aquesta elegia, que com ja he apuntat Verdaguer inclou com a epíleg a l'edició de 1901, és extremament sobresortint per entendre la gènesi de Canigó . Torrents li atribueix un valor germinal de fonament sobre la qual Verdaguer construeix l'edifici literari canigonenc (2009:259). Per dir-ho d'una altra manera, aquesta elegia conté en la seva essència tota la història de Canigó.

Sabem que Verdaguer es compungia davant l'estat de defecció de monestirs i abadies medievals (Dels románichs altars no'n queda rastre, del claustre bisantí no'n queda res; caygueren les imatges d'alabastre i s'apagá sa llantia, com un astre que en Canigó no s'encendrá may més).

Diu Pinyol i Torrents que les fundacions monàstiques, sobretot Sant Martí, però també Sant Miquel i Ripoll, constituïen manifestacions palpables de la victòria cristiana al territori català (2018:391). No és estrany doncs, que Verdaguer, interessat com estava en les llegendes vinculades als orígens dels monestirs i amb la vella idea de compondre un poema sobre la Reconquesta prengués com a fil narratiu de Canigó d'una banda Sant Miquel de Cuixà, i de l'altra Sant Martí de Canigó.

El primer ermitatge va ser fundat pels supervivents de Sant Andreu d'Eixalada i destruït en una inundació provocada per la fada de Lanós, a qui l'abat li va retreure els seus amors amb el cavaller d'Enveig; el segon hauria estat construït per Guifre II de Cerdanya com a penitència per l'assassinat del seu nebot Gentil, fill del comte Bernat de Besalú, dit Tallaferro (2018:391).

Canigó és un poema epicoheroic sobre els orígens històrics de Catalunya i conté els tres elements fonamentals que sustenten la poesia romàntica: amor, fe i pàtria. Però és, sobretot, una defensa de l'arrelament històric entre Catalunya i el cristianisme.

Gentil, fill del comte Bernat I de Besalú, dit Tallaferro, i nebot del comte Guifre II de la Cerdanya, és l'heroi romantitzat, que abandona l'espasa, tot i ser cavaller, i arreplega l'arpa quan després d'enamorar-se de la pastoreta Griselda, la reina fada Flordeneu l'encisa, podríem dir que l'hipnotitza i l'arrossega cap a la muntanya (Arriat per set daynes amansides, allí'ls espera un carro volador; pren, al pujarhi, Flordeneu les brides y se'n porta á volar son aymador). Així doncs, renuncia als atributs de cavaller i assumeix d'altres com l'amor i la poesia, altament romàntics.

Diu Pinyol i Torrents que Gentil és el poeta del desig insadollable i d'imaginació desbordant (2018:397) i que com a excels representant de l'amor romàntic, aquell que es veu incapaç de satisfer els seus anhels, transita entre la frustració, el prec i el plor (¡Pobre Gentil! dintre son cor de jove lluytan de mort l'estimació y la pàtria, y quant l'amor tirá dins un cor tendre lluyta, no es sempre lo dever qui guanya).

Diu Torrents que Canigó és un poema bifront. Una cara mira vers la identitat dels catalans de mil anys enrere, dels segles IX-X, i l'altra cara mira la pàtria que emergeix en ple segle XIX (2005:124). I hi afegeix que allò que interessa Verdaguer no és la Catalunya mitificada i remota sinó la Catalunya que s'industrialitza i s'afirma com una entitat diferenciada entre França i Espanya.

Heus aquí el quid de la qüestió: el catalanisme polític verdaguerià es materialitza en aquest poema.

Canigó és l'anhel de recuper una pàtria perduda, idealitzada i harmoniosa en contraposició a la real, desposseïda de tota sobirania i desmembrada (2005:124). Aquesta pàtria, és, per Verdaguer, una edat d'or que enyorem perquè allò que tenim al voltant és la imperfecció absoluta.

Però, per què Verdaguer dedica el poema "als catalans de França" i per què el paratext hi diu Llegenda pirinaica del temps de la Reconquista? Segons Torrents, amb la primera reivindica la identitat primigènia de les terres del Roselló abans que fossin cedides a l'Estat francès, en virtut del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 (2005:126). El segon situa el poema en la ideologia, cronologia i geografia expressada en el concepte de Reconquista com a font legítima per afirmarse en el territori en guerra contra els invasors àrabs de la península Ibèrica (La nostra terra aimada/ que de Mahoma sota el jou vivia! Com un guerrer armada/ empeny los sarraïns vers l’Occident).

Hi ha un altre ingredient que salpebreja tot el poema i és el catolicisme del segle XIX retroprojectat al segle IX, i en aquest sentit, tal com apunta Modest Prats, aquesta càrrega religiosa l'hauríem de posar en relació amb obres com La tradició catalana, de Torras i Bages (1997: 20). Torrents hi afegeix que la pàtria cristiana que Verdaguer veu construir-se en la Catalunya de l'època feudal no és sinó la utopia girada enrere de la Catalunya que l'esclesiàstic i bisbe proposava a la citada obra. Per tant, la pàtria de Verdaguer és de resultes de la voluntat de Déu. En aquest sentit el cant XII del poema és primordial per què quan l'abat Oliba planta la creu al cim de la muntanya el què està expressant realment és el triomf del cristianisme i la implantació de la religió catòlica.

Per concloure, afegir que amb Canigó s'aconsegueix un dels objectius principals del moviment de la Renaixença: produir obres amb prou ambició, consistència i qualitat literàries per permetre'n la difusió internacional i consegüentment situar la literatura catalana al mateix nivell que les literatures europees veïnes. En paraules de Modest Prats, responsable del pròleg de l'edició consultada per a la preparació d'aquesta ressenya, "existia la convicció que només un poema èpic constituiria la prova definitiva de l'aptitud poètica de la llengua recobrada" (1997: 20).

Podeu consultar:

1. Ramon Pinyol i Torrents, Joan Santanach, "Jacint Verdaguer", dins Història de la Literatura Catalana, Literatura contemporània (I), El vuit-cents, capítol 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana/Editorial Barcino, 2018.
2. Ricard Torrents, "Canigó", dins Panorama crític de la Literatura Catalana, Segle XIX. Barcelona: Vicens Vives, 2009.
3. Torrents, Ricard. "La construcció de la identitat catalana (Nation Building) a Canigó", dins Torrents, R., A la claror de Verdaguer. Nous estudis i aproximacions. Vic 2005, Eumo Editorial, p 119-133.


1 Carolina RomaníAuthor 2 books3

No calen paraules, quan un text perdura fins als nostres dies per la bellesa i el conjunt de tots els seus poemes, és per alguna cosa.1 Guillem Balaguer27

Com estimo el meu bro el Jacintpoesia-català1 Jaume3

Boníssim el primer capítol. Vaig intentar llegir la resta al metro i em vaig desconcentrar.1 Marcel44

Jacint Verdaguer ens expressa a través dels seus fins versos amb un vocabulari riquíssims la bellesa pregona dels Pirineus Catalans, de la delicadesa de les flors i les fades, dels sentiments purs i innocents de Gentil, de la història idealitzada dels inicis de Catalunya, de l'essència cristiana, del nostre arrelament amb la terra i de la germanor entre els catalans del nord i del sud.1 Isidro Olives105

Una maravilla. En mi modesta opinión, el mejor poemario escrito en la literatura catalana.1 Claudia30 1 follower

Wow poema èpic brutal de la formació de Catalunya. Formalment és un poema súper treballat i es nota, i la història que conta... Flordeneu referent sas Martina59 1 follower

al principi em va semblar increïble, prò se m'ha acabat fent una mica bola. excel·lent, però. només és que jo soc una lectora vaguíssima. Maria14

Molta palla, però maca (segueix sent palla, però). wens13

M'encanta. Té alguna cosa
d'en Milton o d'en Blake. Milo Medina24

Preciós!! Una gran obra en tots els sentits. M'encanta la barreja entre èpica i romanticisme. Per cert, no sabia que al cim del Canigó hi vivien fades ! Marcel123

Autor del comentario:
=================================