La narradora de Baltasar tiene algo que me resulta magnético en su lectura, quizás sea su frialdad, el que no parece importarle nada, pero que para describir lo que ve, usa un lenguaje exacto y poético. Como si fuese un animalillo con palabras exactas para contar sus cosas. Hay momentos un poco desagradables e incómodos en esta historia, pero no deja de gustarme y de ser una narradora a la cual le creo lo que quiera contar. No sabía que esto era parte de una trilogía así que me tendré que leer el segundo. Hay algo en la vida del campo que describe que me recuerda a Los Asquerosos de Santiago Lorenzo, otro libro que me gusta mucho y que lo pondré cerca de este. europa49 s Joan RoureAuthor 3 books120

Doncs ho sento, però no em sumo a les lloances. Que Eva Baltasar escriu molt bé és absolutament indubtable, com també ho és que aquesta història és molt fluixa. Perquè una novel·la sigui bona no val només amb saber escriure, i en aquest cas ens trobem amb un text que no va enlloc. També he de dir que quan la vaig entomar desitjava que m'agradés.
La realitat és que em vaig avorrir des de l'inici, tot i que vaig ser pacient esperant que la història millorés. Però res de res, ben al contrari, a mesura que avança t'adones que ni tan sols el fil conductor de tot —el desig d'un embaràs— es tanca adequadament, ho fa de forma precipitada i poc o gens creïble. És la típica —i repetida fins a no poder més— història de: dona angoixada i cansada del ritme de vida actual a la gran ciutat acaba fugint a un entorn rural per retrobar-se. Res de nou, i tampoc busquis originalitat en la manera de contar-ho perquè no hi és. Una bona indigesta de tòpics és el que hi trobaràs.

Ja ni em poso a mencionar certs detalls i situacions inversemblants que qualsevol que hagi viscut en un entorn rural sap que són més que improbables, el qual fa que et costi creure al personatge. Crítica social? És cert, n'hi ha, però parlant dels mateixos temes que ja hem llegit abans i contat com s'ha contat milions de vegades, zero originalitats en la forma de fer-ho.

Crec que és un text al qual se li hauria de demanar molt més, perquè es tracta d'una autora consolidada, bona i pot fer-ho molt millor. La novel·la tindrà una gran operació de màrqueting i tot el que vulguis, però em sembla un bluf, d'aquelles que oblides al cap de poques setmanes. Una lectura absolutament prescindible, i com he dit, em sap greu perquè tenia moltes ganes de llegir-la i gaudir-la, però també vull ser sincer a l'hora de donar la meva opinió.lit-catalana-s-xxi43 s Alwynne721 923

previous entries in Eva BaltasarÂ’s thematically-linked trilogy, the title represents the nature and predicament of a nameless narrator. SheÂ’s a queer university researcher in her mid-twenties, driven by an all-consuming desire to be pregnant, not to be a mother but to experience the bodily sensations that culminate in birth. At first her days are spent visiting nursing homes, interviewing elderly occupants, fascinated by the ways in which their physical decline, their inevitable progression towards illness and death is masked by their sanitised surroundings. People who become symbols of where the narrator might also end up. Then her university contract expires, and sheÂ’s forced to take on a series of low-paid, exhausting jobs; and starts to feel the captives, she hears from her Barcelona apartment, slowly rotting in the nearby zoo. Her attempts to conceive also lead nowhere. So, she makes a radical change and leaves for the countryside. In the city sheÂ’s a mammoth, an extinct creature destined to be hunted out of existence but perhaps beyond its walls she can regain the mammothÂ’s legendary strength.

The narrator’s move brings her to an isolated, mountain dwelling. She ekes out a living waiting tables in a nearby town while her closest neighbour, an aging shepherd, schools her in a form of self-sufficiency. Although his method includes cleaning his house and, later, fucking him for extra cash. Although Baltasar’s novel’s been compared to Thoreau, hers is no rural idyll that sparks a broader set of philosophical realisations. Instead, country life is harsh, riddled with violence, albeit free from the suffocating demands of the city and the capitalist ideals that fuel it. Just as the narrator’s surroundings can result in the formation of new life, it also steeps her in killing: from the lambs she rears from the shepherd’s surplus to the stray cats she slaughters in cruel but ingenious ways. Perhaps this brutality is why critics have traced connections between Baltasar’s story and Caterina Albert aka Victor Català’s classic, Catalan novel Solitude an equally-brutal vision of a woman’s life in rural Catalonia. But in Baltasar’s narrative, exhaustion, displacement and violence are coupled with moments of exquisite clarity, as the narrator focuses in on what is, or isn’t, essential to maintaining life.

Mammoth has a lot in common with previous instalments in BaltasarÂ’s trilogy. them itÂ’s told in the first person, the central character yet another queer loner, a woman out of step with the world around them. As before, Baltasar uses her narrator to reflect or explore aspects of her own identity, drawing on familiar spaces from her own past - she too left Barcelona at 24 but she was accompanied by her baby daughter, she too spent years living in a dilapidated, secluded house. BaltasarÂ’s style remains ripe with complex imagery, a reminder of her origins as a poet, but deliberately stripped back this time. Her story too is fairly minimalist, there are few side characters or settings, her character has no developed history. ThereÂ’s no indication of what led to their dissatisfaction, their thoughts or their feelings beyond their present moment. Part of this is because Baltasar is interested in the instinctual here, a self who acts on impulse, caught up in the bodily and the sensual, on testing themselves and working out their limits.

ItÂ’s a fascinating, fluid, thought-provoking piece. But despite the exploration of alienation through the narratorÂ’s rejection of modern, urban existence, I experienced this as curiously conventional. Even though Baltasar steers clear of the bucolic - and demonstrates that total separation from social networks is ultimately impossible. Obviously, this is my personal interpretation of a fairly elliptical, enigmatic novel which I should probably revisit in the future. But I found the apparent failure to interrogate more fundamental assumptions about the relationship, for example, between human and non-human, between human and environment, profoundly disappointing. BaltasarÂ’s narrator may be hyperaware of patriarchal oppression and her own economic exploitation but not that of other species. I couldnÂ’t help making unfavourable comparisons to Marlen HaushoferÂ’s ecofeminist vision in The Wall which also revolves around a woman and her dog carving out an existence in nature. I also found BaltasarÂ’s conclusion frustrating, particularly its seeming reliance on notions of the overwhelming pull of the maternal. Translated by Julia Sanches.

Thanks to Edelweiss and publisher And Other Stories for an ARCand-other-stories contemporary-fiction edelweiss-plus-arc31 s11 comments Els Book Hunters338 298

Una dona de ciutat que desitja viure al camp, en la seva versió més crua i arcaica imaginable. Una dona amb la fecundació i la gestació com a objectiu vital. Un mas aïllat, un pastor com a veí i únic amic. Tots aquests elements conflueixen a Mamut, on la vida salvatge esdevé l'epicentre, explorant els límits de la humanitat, gairebé. Un aprenentatge constant per sobreviure amb allò que tens, deixant de banda la moral i el què diran.

Mamut tanca l'especial tríptic d'Eva Baltasar, format per tres llibres breus i independents que no comparteixen cap aspecte de la trama. Sí que hi ha, però, aquest nexe femení que uneix les tres entregues: dones fortes, amb una relació d'amor-odi intensa envers la vida i la maternitat, que ens fan viure les seves pors i certeses d'una manera brutal, animal i fins i tot violenta. De vegades el sexe és només sexe, viscut i explicat com un tràmit. També pot ser dolç i viu. O sec, ràpid, desacomplexat. I la maternitat, caleidoscòpica, amb les seves llums i ombres, també es presenta des de tots les seves vessants. Gestar, criar i cuidar, els quals se solen considerar un pack indissociable, Baltasar els destrossa i els converteix en peces d'un puzzle que no necessàriament acaben encaixant.

Dins del meu rànquing personal, Permagel encapçalaria la llista, seguit de Mamut, i segurament Boulder seria el que menys em va convèncer. M'ha agradat llegir a Eva Baltasar, sobretot per la manera descarnada de descriure els sentiments, però també per la bellesa dels espais i l'essència feréstega de tot plegat, en perfecta harmonia amb les protagonistes. Si bé com ja he dit altres vegades la maternitat no és un tema que gaudeixi especialment, aquest to tan especial, aquestes ganes de sentir dir les coses pel seu nom i la brevetat de les obres han estat motius suficients per endinsar-m'hi.

(LAIA)15 s Raquel83 13

Dualitat. A nivell d'escriptura, com sempre, Baltasar no defrauda. Té força, té do de paraula d'imatge. De l'altra banda, la història no m'ha apel·lat tan a nivell personal com altres vegades.15 s Book_javi87 9

Leer esto tan corto para mi fue rápida no la he podido disfrutar, os lo puedo asegurar que ha sido muy decepcionante. En mi humilde opinión a sido muy real, pero en parte cruel, hace que el lector se imagine ciertas cosas inhumanas y comportamientos dignos de una persona con problemas mentales psíquicos.
Si hablamos del contenido, ha dejado bastante que desear. A poca gente le gusta leer según qué a través de un libro. Hubo un punto y a parte en el que ya di por perdida la novela. En definitiva, no me ha gustado para nada.12 s Ire50

El més fluix dels tres, pense. No m’ha agradat especialment com tracta la muntanya i el món rural, estic un poc farta de que la vida a la natura o al camp siga sinònim de desquici o locura. 12 s Pau115 46

L'he llegit d'una tirada; començat i acabat. I m'ha agardat potser el que més del tríptic. Hi ha alguna cosa en l'escriptura afilada de l'Eva Baltasar que et fa encadenar una paraula amb una altra sense poder aixecar els ulls del llibre. 11 s s.penkevich1,139 8,983 Want to read

New Eva Baltasar alert!!!!!! Each of her books have left me a different person than I was before so I'm ready to shed this skin for another post-Baltasar existence. 10 s Marian876 188

Si el objetivo de la autora era generar repulsión y desagrado deberían ir las 5 estrellas. Un relato detallado y muy bien escrito, pero el contenido me resultó de a ratos indignante. SIN VENIR A CUENTO SE MATAN TRES GATOS! Imperdonable para mí. 8 s Esther547 23

Maravilla.

Baltasar me deja nuevamente con la boca abierta. Su narrativa es brutal, si bien es cierto que aconsejo leer antes Permafrost y captar su estilo.

Sin duda, no deja indiferente. Gira de forma drástica varias veces, dejándonos una novela distópica e intimista.

De lo mejorcito que he leído este año.
Sé que traerá controversia. Creo qu en esta ocasión hay que ver los toros desde la barrera, sin involucrarse demasiado, porque el lector siempre tiende a valorar un libro por lo que haría. Y con esta autora basta con dejarse llevar sin juicios.kindle7 s Ana Cristina Lee702 291

Quizá no me ha gustado tanto como las dos anteriores, pero también está muy bien escrita y llena de fuerza. La protagonista huye de la ciudad y se instala en un pequeño pueblo, pero en lugar de la contemplación tipo Walden lo que encontramos es un retorno progresivo al cuerpo y a las cosas más elementales. Hay una carnalidad inquietante que se plasma en las relaciones entre las personas y también con los animales. La maternidad - una obsesión en toda la trilogía - llega aquí a su conclusión.

Potser no m'ha agradat tant com las dues anteriors, però també està molt ben escrita i plena de força. La protagonista fuig de la ciutat i s'instal.la en un petit poble, però en lloc de la contemplació tipus Walden el que trobem és un retorn progressiu al cos i a les coses més elementals. Hi ha una carnalitat inquietant que es reflecteix a les relacions entre les persones i també amb els animals. La maternitat - una obsessió a tota la trilogia - arriba aquí a la seva conclusió.

Cada vegada suporto menys sortir de casa. Cada vegada més la gent, amenaçadora, fa que pensi en l'extinció.

contemporánea8 s Marta Bellés17 1 follower

Potser hi tenia unes grans expectatives (Permagel i Boulder em van encantar), però per mi, Mamut és amb diferència el llibre més fluix dels tres.

No he arribat a empatitzar amb el personatge ni he entès molts dels seus pensaments i accions. Malgrat això, és una història curta i àgil de llegir.6 s Anna Capde142 4

M'encanta la forma i la força de l'Eva Baltasar quan escriu. Aquesta última novel.la m'ha atrapat en molts moments sentint-me identificada amb la protagonista en el canvi que fa de vida i en algunes de les seves reflexions tan profundes com incongruents a vegades.5 s Irene1,124 77

Quin pute fàstic. La Baltasar ha fet tot el possible per fer que aquest llibre sigui agressivament desagradable, des de descriure sexe de la manera més fastigosa que he llegit mai fins a matar gatets de diverses maneres, i unes 500 coses més de les que no vull recordar-me'n. L'estil de la prosa és una mescla entre el Max Porter i la Beatriz Montañez, però escrit tot des del Id del Freud. Mai més.audience-adult feelings-squick format-audiobook ...more5 s Nicté Reyes290 25

Leer Mamut es pasar del placer tibio y salvaje que infunde vida a todo lo que envuelve, a un desamparo primordial con que tal vez todos nacemos. Hay algo primitivo en las historias de Eva Baltazar que despierta mi lesbiana dormida XD5 s Miriam VigoAuthor 12 books189

Se reconoce la prosa poética de Baltasar y su brillantez innata. Pero no consigue impactar de una manera tan genuina como 'Boulder' o 'Permafrost'. El discurso se pierde, la protagonista no tiene la garra necesaria y el hilo se pierde y se diluye con el paso de las páginas.5 s Nad ?67

trista perque he acabat la triologia però contenta perquè he descobert aquesta dona!!5 s Laia González24 8

Salvatge, punyent i brutal com tot el que escriu Eva Baltasar.5 s zoe60 3

Acabo el Tríptic, i m'agenollo davant Eva Baltasar. Increïble, tots tres, m'han encantat; té alguna cosa magnètica en escriure que m'atrapa moltíssim, és fascinant les paraules, però també els escenaris, els ambients, la capacitat de crear relats profundament estranys i completament humans. Trobo que és un bon Tríptic, trobo que tots tres tenen una continuïtat, en el meu cap les tres protagonistes, encara que no ho siguin, són la mateixa persona. I en cada part la protagonista és més animal, està més aïllada, però també és més essencial, és més real, com si es tragués de sobre una capa d'hipocresia que portem tots. I Mamut és on acaba aquest camí, i és magnífic. Em costa posar-los en ordre, però Permagel és l'únic que puc destacar sobre els altres, per poc però. En fi, no puc fer res més que admirar aquests tres llibres, esperar amb il·lusió el nou, i recomanar-los sempre.4 s3 comments Carles115 24

Crec que he posat la mateixa puntuació en els tres llibres que formen aquest tríptic perquè tots ells m'han semblat llibres que passen fàcilment, que enganxen i que es poden acabar en una sola lectura. L'estil de Baltasar, amb frases curtes i un lèxic no aclaparador, li dona agilitat a la lectura i li proporciona un punt frenètic a la història, el qual m'agrada i m'absorbeix. Aquest estil contemporani té una trama que ofereix una sensació de recompensa constant fins al final i segons el meu parer, desperta una sensació de poca pretensió.

Per mi, Baltasar és una bona escriptora contemporània. Si hagués de sacrificar un dels tres llibres, escolliria "Boulder".4 s Pablo Ruiz179 40

Maravilla. Eva Baltasar nobel de literatura 2023.4 s Alejandro OrradreAuthor 3 books99

Un producto plano bien envuelto. La prosa de Baltasar es buena y se nota, es cruda y con un vocabulario extenso; sin embargo, lo que presenta (la historia) no tiene sustancia, un relato del que te olvidas al cabo de poco tiempo y al que ya no regresas jamás porque no puede aportarte más que el pasar una tarde de lectura.4 s Gabril823 188

“Voglio un nuovo esilio, ora che ho sovvertito il vecchio”.

Una giovane donna che lavora per l’Università a una ricerca di sociologia sogna una maternità completamente autogestita alla quale sembra prepararsi, ma senza ottenere un concreto risultato.

Così inizia la storia che viene raccontata in prima persona dalla protagonista con linguaggio oltremodo affascinante, una sorta di lirismo asciutto e materico. Ruvido e spietato.

Avvince la lingua, appunto, e incuriosisce il personaggio, la sua intima rivolta contro ogni istituzione e ogni morale stabilita.
Ma via via che si procede con la narrazione, questa storia diventa sempre più cupa e inverosimile.

Insofferente di ogni costrizione, consapevole della duplice schiavitù delle relazioni eterosessuali e del lavoro (qualsiasi lavoro è come vendere l’anima a un anonimo padrone sfruttatore), la giovane abbandona la società civile per arroccarsi in un remoto e decrepito casolare di montagna seguendo una sola, impellente necessità:
“ ‘Fare a meno di’ potrebbe essere l’espressione della mia emancipazione”.

Lontano da tutto e tutti comincia la sua personale lotta per svincolarsi da ogni legame, essere autonoma, vivere di ciò che offre la natura selvaggia, tornare alle origini dell’io primigenio.
Via lo stato, via le leggi, via lÂ’inutile ridondanza della vita civile.
“Ero sempre più convinta di non aver bisogno di niente. Che sarei riuscita a fare a meno di tutto.”

I suoi unici rapporti, ora, sono quelli con gli elementi naturali da domare, con un vecchio brutto cane abbandonato da tutti e con un vecchio brutto pastore, grezzo e rude, con il quale la giovane entra in affari. (A riprova che vivere in completa solitudine forse proprio non si può).

E il desiderio di maternità iniziale? Non è caduto nell’oblio strada facendo, no. Anche se in una forma imprevista, la fine si ricongiunge all’inizio proprio come nel più classico dei romanzi.

Questo è il terzo racconto di un trittico ‘antropologico’ sulla condizione femminile (1.Permafrost, 2.Boulder) che però non mi spinge (per il momento) a indagare i precedenti.

Postilla: avvertenze per aspiranti lettrici/lettori.
Vorrei dire che nessun animale è stato maltrattato per scrivere questo libro, ma purtroppo no, non lo posso proprio dire, ahimè. 3 s Luís Queijo254 17

Neste pequeno terceiro livro, Eva Baltasar continua a escrever como se “não houvesse amanhã”. A descrição e a crueza dos sentimentos é avassaladora e de uma mestria tremenda. Pena é que até ela tenha cedido à “doença” de escrever sobre o isolamento de alguém que abandona a grande cidade e se refugia num qualquer ermo. Parece que está na moda, em Espanha…
Apenas por isso e pelo esmorecer que se tem vindo a sentir desde “Permafrost”, as minhas três estrelas que são melhores que muitos de quatro que por aí andam…
A ler.3 s laia polo23

molt cru i explícit, però captivant. un punt i final al tríptic que tant m'ha fet gaudir :)3 s irene58 1 follower

molt més fosc però no ha deixat d'atrapar-me
Autor del comentario:
=================================