El tità Prometeu, en haver donat el foc —el progrés— als homes, és clavat al capdamunt dÂ’una muntanya on una à guila vindrà a devorar-li el fetge. Tot i aixÃ, Prometeu no cedeix davant els ultratges de Zeus i li pronostica la seva ruïna com a rei dels olÃmpics. Però Zeus sÂ’obstina a exercir el seu poder tirà nic i provoca el desastre final de Prometeu. En aquest rebel patètic, sÃmbol de la rivalitat inflexible contra lÂ’absolutisme, sÂ’hi expressa un estÃmul magnà nim que, de molts segles ençà , ha atret lÂ’admiració cordial de poetes, artistes i filòsofs. El seu etern interès queda manifest en la ininterrompuda vigència que El Prometeu ha tingut com a referent, no només literari, sinó moral o ideològic.