La segona lluna es compon de tres narracions enllaçades que es completen i sÂ’expliquen lÂ’una a lÂ’altra. El fil que les travessa és la presència de la malaltia en la vida dels personatges, com una aparició que canvia, en un moment clau, la seva capacitat fÃsica, però també el seu to sentimental. Com una il·luminació o una revelació. Els fets tenen lloc en tres espais i moments que emmarquen aquestes ferides, en contrapunts, de vegades simbòlics, dÂ’altres irònics: un matà en què sÂ’espera un eclipsi de sol, unes vacances en un cà mping, una diada de Reis. Alguns pacients de lÂ’hospital miren al cel per veure lÂ’eclipsi, amb la pantalla protectora dÂ’una radiografia. Altres personatges també fan mirades amunt, per buscar la segona lluna, la lluna sobrera, la inútil, la que el sol de migdia amaga. O per trobar un niu de cigonyes o lÂ’estel dÂ’Orient.